Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat

Link to ObjectExecute action
Salta al contingut
20/05/2019 23:39:35

Idioma

Identificació

Pàgina inicial de l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat

Cercador global

Menú superior

Menú principal

Cultura
Setmana del Patrimoni

    Finestres al passat

    Punts ubicació de les finestres del passat

    1. El ferrocarril: dinamitzador i barrera: pl. Vila 
    2. El pas del carrer de Joan Maragall: c. Joan Maragall - C. Verge de la Mercè
    3. El pas del carrer de Sant Llorenç: c. Sant Llorenç - pg. Bertrand 
    4. El pas que sí es va soterrar: c. Laureà Miró - c. Jacint Verdaguer  
    5. Al capdamunt del poble: c. Verge de Montserrat- c. Germans Carreras 
    6. El moll de mercaderies: pl. Estació - c. Constitució  
    7. Una estació britànica: pl. Estació- pg. Nadal 
    8. ¡Renfe, hunde la via!: c. Constitució
    9. Fronteres al mig de la ciutat: pas a nivell del pg. Comte de Vilardaga - c. Constitució 
    10. Un pas que trenca la ciutat: pg. Pins - pg. Onze de Setembre

    Plànol exposició "Finestres al passat de Sant Feliu de Llobregat"

    1. El ferrocarril: dinamitzador i barrera

    El 1854 el ferrocarril arribava a la nostra ciutat. La via i l’estació es van situar on llavors acabava el nucli residencial i començaven vinyes i camps. Molt aviat la línia va esdevenir una artèria de comunicació que va accelerar la industrialització i el creixement de la ciutat però a la llarga també va ser una barrera que tallava el municipi en dos.

    Els efectes del ferrocarril a la ciutat van ser múltiples, des de la instal·lació de fàbriques fins a l’adquisició de finques d’estiueig per part de burgesos barcelonins atrets per la connexió que oferia el tren i que van marcar l’urbanisme de la ciutat. Un exemple és la desapareguda Torre Sayrach o el clos de Can Nadal, una finca adquirida pel gerent de la companyia constructora de la via que s’estenia des del carrer de Sant Llorenç fins a la riera de la Salut.

    2. El pas del carrer de Joan Maragall

    Imatge amb el títol "El pas del carrer de Joan Maragall"

    Uns homes arrenquen un camió i un grup de nens i nenes juguen al terra encara sense pavimentar del carrer de Joan Maragall. Al fons, dues persones es dirigeixen cap al desaparegut pont del segle XIX que el feia arribar fins a la rambla de Marquesa de Castellbell.

    Antic Camí Reial, lloc de naixement del poeta Martí Dot i centre de l’activitat metal·lúrgica de les foneries de Sant Feliu. És un dels carrers amb més història de la nostra ciutat i un important eix de comunicació que connectava el centre des de l’anomenat “Va i Vé”, a la carretera, amb la part alta del municipi.

    L’arribada del ferrocarril el va tallar en dos trams, però la seva importància i el fet que segueix la línia d’una riera natural van fer que hi obrissin un dels passos per sota de la via. Va formar part del paisatge d’aquest carrer fins a l’any 1967 quan les obres de supressió del pas a nivell de la carretera de Laureà Miró el van eliminar, juntament amb el del carrer de Sant Llorenç.

    3. El pas del carrer de Sant Llorenç

    Imatge amb el títol "El pas del carrer de Sant Llorenç"

    Veïns i veïnes del carrer observen la multitudinària fotografia de les treballadores i els treballadors de la indústria tèxtil TESA, situada al costat del col·legi de les Mercedàries amb cantonada amb el carrer de Sant Llorenç. És el dia de Reis i s’adrecen a la fàbrica amb els seus fills i filles per recollir els obsequis que els hi donava l’empresa.

    Al fons, s’aprecia el desaparegut pont que travessava la via. Construït al segle XIX, el pont és anterior al carrer i es va obrir amb motiu del torrent que hi baixava. La urbanització del carrer de Sant Llorenç va ser en temps de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i s’ha anomenat així des de llavors. Només va canviar de nom durant la Segona República (1931-1936) en què va passar a anomenar-se Santiago Rusiñol, nom que conserva avui dia en la seva extensió a l’altra banda de la via.

    El pas va desaparèixer l’any 1967, juntament amb el del carrer de Joan Maragall, degut a la supressió del pas a nivell de la carretera. Dos anys després es va construir l’actual passarel·la de ferro.

    4. El pas que sí es va soterrar

    Imatge amb el títol "El pas que sí es va soterrar"

    La Carretera es va construir l’any 1764 i ràpidament esdevingué el principal eix comercial de la ciutat. Gairebé un segle després, el 1854, es construïa el ferrocarril, un nou i importantíssim eix de comunicació que la creuava en aquest punt, on es va ubicar el pas a nivell de la imatge i l’anomenada “casilla”, habitatge del guardabarreres i lloc de control del trànsit ferroviari.

    El 1960 el transit rodat va augmentar i el pas a nivell era ja un veritable problema. Camions i cotxes quedaven bloquejats formant llargues cues fins que no passava el tren. Es diu que fins i tot el dictador Francisco Franco va quedar aturat al pas a nivell durant la seva visita a la comarca l’any 1966. El cert és que aquell mateix any s’iniciaren les obres que van ampliar la calçada de la carretera i un any després el pas es va suprimir.

    D’aquest encreuament queda el canvi de nom de la Carretera ja que aquí és on acaba l’avinguda de Montejurra i comença el carrer de Laureà Miró.

    5. Al capdamunt del poble

    Imatge amb el títol "Al capdamunt del poble"

    El Camí de casa Carreras, avui carrer de la Verge de Montserrat, connectava el passeig de Bertrand amb l’actual barri de Roses Castellbell i creuava la via a través d’un sol pont. Amb motiu de l’arribada del ferrocarril a aquesta zona, anomenada aleshores “el capdamunt del poble”, s’hi començaren a construir cases d’estiueig per a la burgesia barcelonina, que hi trobava un espai encara rural i ben connectat amb la capital. La Torre del Roser (a la imatge) va ser la primera que s’hi va construir i del seu propietari, Josep Rafael Carreras, venia l’antic nom del carrer. A l’altra banda, hi havia la Torre dels Dimonis amb el fabulós jardí modernista creat per l’arquitecte i propietari de la finca, Manuel Sayrach. D’altres també ben properes a la via van ser Can Nadal, Villa Victòria i Can Fargas, també anomenada Pins d’Or.

    6. El moll de mercaderies

    Imatge amb el títol "El moll de mercaderies"

    La plaça de l’Estació sense asfaltar amb el quiosc de la família Tuells i al fons el desaparegut moll de mercaderies. Aquest es va construir just al costat de l’estació i va funcionar fins als anys 80 del segle passat. Aquest moll era el testimoni del dinamisme econòmic que va comportar el ferrocarril a Sant Feliu de Llobregat i també a poblacions properes que no comptaven amb estació com Esplugues i Sant Just Desvern, o amb moll, com era el cas de Sant Joan Despí.

    S’hi emmagatzemava sobretot carbó per a les indústries de la ciutat i tot tipus de mercaderies, però també la producció de fruites i enciams dels Raspall o els Monmany, que es dirigien als mercats de Barcelona i fins i tot s’exportaven a França o Anglaterra. Als anys 60, en canvi, es recorden les grans quantitats de caixes de productes de Gallina Blanca de Sant Joan Despí.

    7. Una estació britànica

    Imatge amb el títol "Una estació britànica"

    Michel de Berge va ser l’enginyer anglès que planificà a partir de 1852 la construcció del ferrocarril Barcelona-Molins de Rei-Martorell. Va utilitzar el model constructiu britànic així com els materials importats d’allà a tota la línia. Per aquest motiu l’estació de Sant Feliu de Llobregat seguia l’estil de moltes estacions britàniques. L’entrada es feia pel lateral dret on hi havia les taquilles i el mostrador per facturar l’equipatge. Un passadís conduïa a la sala d’espera de primera i segona classe al cos central amb tres finestres. La sala de tercera classe era directament el vestíbul d’accés a les andanes. El costat esquerre de l’edifici, actual cafeteria, era l’habitatge del cap d’estació, que feia uns 90m2.

    Quan va començar el servei, al 1854, hi havia sis trens diaris que connectaven Molins amb Barcelona en aproximadament 40 minuts. Un segle més tard hi havia trens cada hora i alguns arribaven fins a Tarragona o València. A partir dels anys 60 amb l’electrificació de la línia van començar els serveis de rodalies.

    8. ¡Renfe, hunde la via!

    Imatge amb el títol "¡Renfe, hunde la via!"

    A inicis dels anys 70 la via de tren ja dividia la ciutat en dos. El pas a nivell del passeig del Comte de Vilardaga era transitat diàriament per vianants, cotxes, bicicletes, camions i especialment pels nens i nenes de l’escola situada just al davant. La perillositat del pas es va aguditzar amb l’augment de la circulació de trens, no sempre amb parada a Sant Feliu, i amb un pas a nivell vigilat per dos guardabarreres que no es va automatitzar fins als anys 80.

    El 1976, durant el Congrés de Cultura Catalana ja es reivindicava el soterrament de la via, però va ser a partir del 1979 quan l’Associació de Veïns de Can Calders va iniciar una campanya per exigir-ne les obres. La mort de dues mestres l’any 1983 va intensificar les reivindicacions. Hi hagueren manifestacions i concentracions per tallar el trànsit de la via però les negociacions amb les administracions implicades només va aconseguir la construcció del pas elevat que hi ha actualment. La lluita pel soterrament continuaria fins a l’actualitat.

    9. Fronteres al mig de la ciutat

    Imatge amb el títol "Fronteres al mig de la ciutat"

    L’aigua baixa amb força per la riera de la Salut recordant l’origen natural del carrer. El pont, a l’estil flat bridge, pont pla en anglès, es va construir al segle XIX per deixar passar la riera i és testimoni del model britànic que es va seguir en la construcció del ferrocarril. Darrere d’ell sorgeix la façana de l’antiga fàbrica de Les Tovalloles, una de les indústries tèxtils més emblemàtiques de la ciutat.

    En la imatge es poden veure alguns dels canvis que han viscut els barris de Can Calders i la Salut. D’una banda, amb l’arribada del tren, una part de la indústria es va ubicar en aquest punt. En són exemples Les Tovalloles, Can Güell o la indústria química de Pedro Álvarez, de les que ja només queden noms de carrers o equipaments públics. D’altra banda, al llarg de les dècades dels 60 i 70 del segle passat, en l’horitzó pràcticament desert de la imatge, van començar a aparèixer grans blocs de pisos i la via i la riera, abans considerades els límits de la població, es van convertir en fronteres situades al bell mig de la ciutat.

    10. Un pas que trenca la ciutat

    Imatge amb el títol "Un pas que trenca la ciutat"

    El xocolater barceloní Carles Fargas va adquirir l’actual finca Pins d’Or l’any 1906 seguint la tònica d’altres burgesos com els Sayrach, de la Torre dels Dimonis. En aquells moments hi havia la casa de la imatge amb accés directe a la via però el passeig del Comte de Vilardaga i el pas a nivell no existien. Va ser ell, juntament amb propietaris de finques de la zona com Josep Carcereny i Jaume Batllori, els que van proposar a l’ajuntament la creació d’un pas a nivell i l’obertura del passeig per connectar el centre de la ciutat amb aquesta nova zona residencial. L’obertura es va fer l’any 1923 seguint l’estil d’avinguda arbrada que es va voler donar també a la rambla de la Marquesa de Castellbell, però no va connectar amb aquesta fins al 1959. En aquells moments el pas a nivell començava a ser un veritable problema per als veïns de les torres de la zona i també per als habitants dels nous i creixents barris de la Salut i Can Calders que havien de superar barrera rere barrera per “baixar al poble”.

     

    Fes clic a la imatge per veure-la en gran

    Plànol "Finestres al passat de Sant Feliu de Llobregat"