Edat mitjana
A Sant Feliu no es conserven restes de l'època visigòtica, però per la toponímia sabem que van continuar l'hàbitat i les explotacions agrícoles (vil·les). Durant els segles X i XI tenim referències documentals que ens il·lustren el poblament d'aquesta zona a partir d'un topònim d'origen romà: Ticiano -que després seria el lloc de Sant Feliu.
També hi ha dos topònims que ens informen sobre la presència musulmana a Sant Feliu: Campodemoro (1068) i Almúnia. Però l'origen del lloc de Sant Feliu i del que després seria la vila apareix per primera vegada documentat l'any 1002 en el cartulari de Sant Cugat del Vallès.
A partir de l'expansió del feudalisme durant el segle XII Sant Feliu va passar a ser territori senyorial, primer dels comtes de Barcelona i després dels Durfort i de la Pia Almoina de la seu de Barcelona. La vila es va desenvolupar al voltant de les dues capelles: la de Sant Feliu -que després va passar a estar sota l'advocació de Sant Llorenç- i la de Sant Pere -on es troba l'actual Ajuntament.
Segle V dC- X. El Llobregat, terra de frontera
Entorn del segle V es produí un abandó de les antigues vil·les romanes i un retrocés demogràfic.
Les elits visigodes governaren el territori des de l'emmurallada Barcino. A Santa Margarida (Martorell), a Cornellà i a l'ermita del Bon Viatge (Sant Joan Despí) hi hagué continuïtat de població i de culte fins a la fi del període.
La conquesta musulmana d'aquestes terres, l'any 718, posà fi a l'administració romana. A la nostra comarca l'actual Sant Boi era conegut amb el nom d'Alcalà.
L'any 801 el fill de Carlemany, Lluís el Pietós, conquerí Barcelona i la posà sota la protecció de l'imperi carolingi. Al sud de les terres del Llobregat s'anà construint una zona defensiva on proliferaren les torres i fortificacions, per evitar les ràtzies musulmanes. De mica en mica els comtes de Barcelona van anar deslligant-se de l'autoritat carolíngia, fins a arribar a transmetre el càrrec de comte per herència.
Any 1002. In locum Sancti Felicis de Lupricato
Són diverses les poblacions i llocs de la nostra comarca que apareixen en el segle X citats per primera vegada: Lubricatum (904), Cervelló (910), Llanera (Sant Boi, 965), Sant Just Desvern (987), etc.
La ràtzia d'Al-Mansur trobà un territori ric, amb habitants que vivien a redós de l'emmurallada Barcelona. Però el 985 cap fortificació de la Marca Hispànica impedí la ràtzia a la ciutat i al seu entorn.
El locum Sancti Felicis estava situat en terme de Ticiano, laparròquia de Sant Joan en terme de Vico Miziano i lacapella de Sant Just al lloc anomenat Berce. Maria, Ermovigia, Riquilda, Sisovaldo, Moció i Dalil eren els propietaris de torres de guaita com la que existia a lapenya del Moro torre Foret), a latorre Abadal i alCastellciuró, i de cases, horts i vinyes del pla i la muntanya.
El lloc on s'aixecava lacapella de Sant Feliu l'any 1002 estava travessat per una strata, probablement l'antiga via romana, que es dirigia cap a Martorell per creuar el riu, si bé també es podia creuar per guals com el de Bonamicha.
El 28 d'agost de 2002 es van complir mil anys des de la primera aparició documental del nom de Sant Feliu de Llobregat.
Terra de vasalls i de senyors: la senyoria
Les senyories eren el conjunt de béns i rendes que constituïen la base material del poder d'un senyor. Sant Feliu des del segle XII pertanyia a la senyoria dels comtes de Barcelona. Els seus habitants estaven sotmesos a fortes càrregues senyorials: havien de treballar en les terres del senyor, ajudar-lo quan anava a la guerra i donar-li part de la collita i quantitats fixes en diners. Els homes i les dones de la senyoria estaven adscrits a la terra, és a dir, no podien abandonar la seva residència sense pagar una quantitat prèvia.
A principis del segle XIII el context social i econòmic del territori va anar canviant, la població va créixer i la indústria artesana va tenir més activitat. Fins al 1243 els termes parroquials de Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Vicenç dels Horts i Santa Creu d'Olorda formaven un territori: la senyoria de Sant Feliu, que encara no tenia parròquia i depenia de les dues primeres.
La senyoria de Sant Feliu va passar successivament a la família Durfort -segle XIII- i a la Pia Almoina -del segle XIV al XIX-, institució caritativa de la catedral de Barcelona que alimentava un grup de pobres. Els senyors de Sant Feliu administraven justícia en el seu territori i tenien els monopolis sobre la farga, el forn i la carnisseria. A partir del segle XV també va disposar d'hostal.